CERCADOR D'OBRES
| Mestres Cabanes va ser escenògraf del Liceu, però també va ser un escenògraf amb un valor artístic molt superior a l’estrictament local i forma part d’una tendència escenogràfica perfectament definida en l’àmbit internacional: l’escenografia wagneriana. Mestres Cabanes no es va limitar a fer decoracions d’òperes clàssiques, coincidint amb el fervor wagnerià a Catalunya, sinó que va esdevenir –gairebé sense voler-ho– un dels millors escenògrafs wagnerians de tots els temps. L’artista va crear aquestes decoracions en el punt dolç de la seva carrera artística, quan ja dominava completament totes les tècniques i tots els problemes de l’escenografia. Mestres Cabanes va restaurar algunes de les antigues decoracions del Gran Teatre del Liceu. Sota la direcció del seu mestre Salvador Alarma havien passat les òperes més populars de totes les èpoques: Borís Godunov, L’africana, El barber de Sevilla, Carmen, El cavaller de la rosa, Els mestres cantaires de Nuremberg, Tannhäuser, Tosca, Aïda, Rigoletto, Thaïs, etc. Havia estudiat, treballat, esmicolat cada racó de l’escenari. Sabia allò que donava bons resultats i allò que els espatllava. Això va passar als anys vint i quan, el 1941, va acceptar d’instal·lar-se al taller del Liceu i treballar en noves decoracions, l’artista que ocupava el càrrec era, amb diferència, el màxim exponent del nostre país i un dels millors d’Europa. De les vuit òperes que va escenificar al Liceu, les primeres van ser els actes I i II de Lohengrin (com a cambra nupcial es va mantenir la de Vilomara), que es van estrenar el 22 de gener de 1942. En aquelles primeres decoracions wagnerianes, Mestres ja hi va poder plasmar amb tota llibertat el resultat de tots els seus estudis i investigacions de perspectiva. El detallisme i la veracitat que imprimeix a la seva obra són impressionants i el contrast de llum i ombres són estudiats al màxim. Aquest mateix mes de gener de 1942 es va estrenar la segona de les vuit escenografies i els tres quadres de l’acte II del Parsifal. (la resta de la decoració era de Vilomara i Junyent). Posteriorment, el Liceu li aniria encarregant les decoracions per a Ariadna (on va combinar elements seus amb altres de ja existents, però només es va utilitzar a la temporada 1942-1943 i ja no s’ha tornat a utilitzar des de llavors), Els mestres cantaires de Nuremberg (quatre quadres), Aïda (set quadres notables pel seu profund verisme i per la seva fidelitat històrica), Sigfrid (quatre quadres), Canigó (un quadre) i Tristany i Isolda (tres quadres; aquesta ha estat l’escenografia de Mestres que més vegades s’ha utilitzat al Gran Teatre del Liceu). El procés que segueix Mestres és el mateix en cada ocasió: primer de tot fa un esbós complet i detallat. Aquest esbós l’acoloreix i hi incorpora alguna figura per estudiar-ne les proporcions. A continuació s’entrevista amb el cap de màquines de l’escenari per discutir els problemes que puguin sorgir. Després munta l’esbós en forma de teatrí. Aquí pot estudiar com cal les falles que el projecte pot presentar, pot estudiar la il·luminació adequada, corregir, millorar, etc. i, després d’haver presentat la maqueta, per a la seva aprovació, als responsables de l’obra, i del vistiplau de la societat del Gran Teatre del Liceu, tot queda llest per a la creació de l’escenografia pròpiament dita. Finalment es prepara una quadrícula a escala sobre vidre o cel·lofana, que es col·locarà sobre les peces soltes de la maqueta per poder passar-les a mida natural. A continuació es talla el paper que compondrà les diferents peces de la decoració. |
Teatrí de Parsifal. Acte II, quadre segon: Jardí encisat de les noies-flor.
Teatrí d'Aïda. Acte III: Vora el Nil, prop del Temple d'Isis, de nit (1945). |
