CERCADOR D'OBRES
| Josep Mestres Cabanes és un cas indiscutible de vocació pictòrica, acusat per la presència familiar de pintors, decoradors i escenògrafs. Va pintar nombrosos olis i aquarel·les i va exposar la seva obra pictòrica a Madrid i a Barcelona. Del Mestres pintor de cavallet se’n desconeix una gran part de l’obra. Sentir a parlar de Mestres Cabanes és imaginar immediatament la catedral de Burgos o un interior del Gran Teatre del Liceu, però si haguéssim de citar altres temes, ens caldria fer un esforç memorístic. La seva obra, en canvi, és extensíssima i alhora variada. Al començament Mestres Cabanes disposava de poc temps lliure i la seva feina, de primer al taller de Corrons i després al taller d’Alarma –on treballava més hores de les habituals i fins i tot en dies festius–, era més aviat de tipus decoratiu i escenogràfic. Però com que tenia una gran afecció, no li costava un gran esforç destinar hores robades al descans per anar-se’n a pintar aquarel·les del natural. I així va sorgir tota la sèrie d’aquarel·les de Mestres sobre Barcelona, els seus monuments, el Barri Gòtic, la catedral, les places, els patis, molts racons, la Rambla, el port, el mar, els vaixells, Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, el Teatre Circ Barcelonès amb el Paral·lel, Montjuïc, etc. i més tard les seves creacions de l’interior del Palau de la Música, del restaurant Scala, etc. Com a amant romàntic de la natura, els arbres, els avets «made in Mestres» ja han quedat fixos en les pàgines de la història de l’art, però també li agradaven els xiprers, els pins, les muntanyes i –no en la mateixa mesura– la mar, en calma o bé agitada per la tempesta. Com a enamorat de la vida diària, a Mestres li agradava tot allò que li cridava l’atenció: les escenes costumistes, allò que passava davant els seus ulls quan sortia al carrer. A banda de Catalunya en general, i Barcelona especialment, Mestres Cabanes va pintar paisatges urbans de Madrid (el Palau Reial, la tomba de Goya, la Plaza de Oriente, entre d’altres), Lleó (la catedral i la col·legiata de San Isidoro), Santiago de Compostel·la, Toledo, el Monasterio de Piedra a Alhama de Aragón i, a l’estranger, París, Venècia, Roma i Egipte. Mestres Cabanes pintava pel mer plaer que sentia en fer-ho i per això mai no es va preocupar gaire d’organitzar-se exposicions o de trobar un marxant que el representés. Fins i tot li costava desprendre’s de les seves obres de tant d’afecte que hi posava en crear-les. Cada una era estudiada amb detall i treballada al màxim. Abans d’organitzar una exposició dibuixava gran quantitat de notes amb tot luxe de detalls, esbossos que ja en aquest estat constituïen autèntiques obres d’art. Mestres havia treballat molt l’aquarel·la abans de pintar olis. En general, ell mateix era un bon crític de les seves obres i mai no va voler pintar res del que després no pogués estar satisfet. Sentia admiració per l’obra de Mir i de Fortuny; unint el colorisme del primer i la precisió del segon estava convençut que el resultat seria sorprenent. I és que el problema de la llum sempre va preocupar molt Mestres. En el camp pictòric li va interessar extraordinàriament plasmar l’efecte de la llum en les diferents hores del dia. Mestres sostenia que cada dia i cada moment tenen una llum pròpia i irrepetible, i això és el que pretenia reflectir en la seva pintura de cavallet. La seva pintura és conservadora, tradicional, rigorosament real i detallista, en un temps en què això no es practicava. Però en el seu ocell mort, en els seus avets d’Ordesa, en els seus paisatges del Pedraforca o en les seves aquarel·les de Sitges es trasllueix la sensibilitat d’un artista, incapaç de pintar res que no el motivés. |
Pintura d'una vista de Barcelona des del terrat del Liceu (1944)
|
